Entrevista a Pablo Sancho, president de la Federació Catalana de Cineclubs 

Què és la Federació Catalana de Cineclubs i quants cineclubs la formen?

La Federació Catalana de Cineclubs és l’entitat que agrupa a tots aquells cineclubs que vulguin formar part d’ella i que realitzin la seva activitat a territoris de parla catalana. A més, segons dicten els nostres estatuts, la FCC treballa per tal que el cinema independent, d’autor i de qualitat, a poder ser sempre en versió original subtitulada, arribi a tot el territori català a través de la xarxa de cineclubs.

Actualment, el 2016, són 50 els cineclubs federats que formen part d’aquesta xarxa i és la província de Barcelona la que aporta un major nombre al total.

Quin és l’objectiu principal dels cineclubs?

El cineclub sempre ha estat un lloc de resistència. En les seves diferents etapes, les resistències han estat diferents. Ha estat un lloc de resistència cultural i educativa contra allò establert, i alhora també un lloc de resistència en un moment en el que anar al cine ha deixat de ser la primera opció d’oci d’un públic molt més diversificat. Les pantalles s’han multiplicat, però jo defenso que el cine va néixer per ser vist en una pantalla de cinema, i els cineclubs, repartits per tot el territori, mantenen vives nombroses pantalles per poder seguir gaudint i reflexionant sobre cinema. 

Són llocs de trobada i debat sobre cinematografia però, no ho oblidem, ara mateix els cineclubs en moltes poblacions tenen una funció de substituir les sales comercials tancades i acollir un públic orfe de pantalles.

Quin tipus de programació s’acostuma a fer?

Els cineclubs són sobirans en quant a la seva pròpia programació, i tot i que els criteris són diversos, acaben sent comuns a nivell general. Principalment els cineclubs projecten films d’autor, que generen debat i alimenten la nostra educació cinèfila, i films que, dins dels paràmetres de qualitat, poden respondre a una demanda major de públic, sobretot en aquelles poblacions en les que el cineclub és l’únic punt de projecció regular de cinema.

Llavors, podríem dir que els cineclubs que han agafat la funció de “sala de cinema” de la zona programen un perfil de pel·lícules més comercial?

Sí, però depèn del dia. Per exemple, al cineclub de Vilafranca, on exerceixo de programador, projectem pel·lícules més experimentals o alternatives durant la setmana, i els caps de setmana fem una programació més convencional, projectem pel·lícules per un públic més ampli que va al cinema a entretenir-se i a passar una bona estona.

Tot i així, una cosa que m’agradaria destacar és l’interès que les pel·lícules de perfil més alternatiu ha despertat en el públic els caps de setmana. Són persones que assisteixen regularment al cineclub i que per curiositat han vingut els dies que programem cinema més independent.

Parla’ns dels diferents programes alternatius que la FCC proposa als cineclubs, en particular dels projectes Per estrenar i Cinesud.

Per estrenar és un programa que consisteix en distribuir pels cineclubs adherits al projecte pel·lícules inèdites, sense distribució comercial, però que entenem que són films de qualitat i d’interès pels cineclubs, ja que han estat presents a festivals internacionals i tenen en nosaltres un públic potencial. Contactem directament amb el distribuïdor internacional i, a més, sempre intentem acompanyar aquestes projeccions amb la presència del director, que durant una setmana recorre diferents ciutats catalanes. 

Cinesud és un projecte liderat pel grup llatinoamericà de la Federació Internacional de Cineclubs que posa a disposició dels cineclubs de tot el món pel·lícules que tenen una especial dificultat per sortir dels seus països.

Els cineclubs desenvolupen algun tipus d’activitat que faci prevaler l’essència del seu origen? Trobades entre cinèfils i cinefòrums… és a dir, alguna activitat a banda de la projecció.

Sí, com et comentava al cicle Per estrenar ens interessa molt tenir al director per poder compartir la seva proposta amb el públic. Després, cada cineclub, en la mesura del possible, intenta contactar amb algú de l’equip quan es tracta de pel·lícules catalanes. Autors com Marc Recha o José Luis Guerín mostren sempre molta predisposició al debat.

Es nota l’interès del públic cada vegada que proposeu alguna activitat d’aquest tipus?

Sí, es clar. El fet de comptar amb el director de la pel·lícula o amb algú que formi part de l’equip és un valor afegit i es nota en l’assistència del públic al cineclub. Hi ha qui participarà més o menys al col·loqui de la pel·lícula, però en general el públic demostra interès pel procés de creació i la raó per la qual la pel·lícula ha arribat a ser el que és.

Hi ha un concepte que en els últims anys s’ha escoltat molt que és el de la creació de nous públics. Un dels nostres eixos fonamentals és el de la formació, la necessitat de crear nous públics, transformar aficionats al cinema en cinèfils conversos. Des de la FCC s’ofereixen desenes de programes educatius, molts d’ells destinats a nens i joves, que són el públic del futur. Paradoxalment, han nascut amb tantes pantalles a les seves mans que se’ls fa difícil mantenir-se immòbils dues hores. És una generació multipantalla.

Posa’m algun exemple dels programes educatius que oferiu.

Als més petits els proposem una sèrie de jocs relacionats amb la creació i els inicis del cinema, en els que treballem, per exemple, amb les ombres xineses. Pels joves, per altra banda, oferim activitats de tot tipus: des de tallers per fer curtmetratges fins a projeccions especials per estudiants de batxillerat com les sessions de la filmoteca, on descobreixen els orígens del cinema de la mà de Segundo de Chomón.

Què creus que els cineclubs poden fer per aconseguir que el cinema arribi a més gent?

Crec que per més esforços que fem, que mai són suficients, el nostre país té un problema amb la cultura, i és que començant pel govern, se’ns està vulgaritzant. Falta respecte i educació no només pel nostre cinema sinó per totes les persones que tenen una feina i una nòmina gràcies al cinema. És l’únic sector empresarial al que es critica per pura inèrcia. Algú que hagi vist “Magical Girl” o “La isla mínima” pot dir que són espanyolades?

I les sales comercials, què creus que haurien de fer per aconseguir reactivar la passió pel cinema?

Generalitzant, i amb tot el meu respecte cap a elles, els hi recomanaria treballar amb la passió amb la que ho fan els cineclubs, i que pensin no només com a empresaris sinó també com a espectadors.

Per exemple, podrien començar diversificant l’oferta de la seva cartellera. No pot ser que avui vagis a una cine comercial i et trobis amb 12 pel·lícules del mateix perfil. Sabem que abans de res busquen dirigir-se a un públic “palomitero”, però amb la quantitat de sales que tenen podrien variar una mica la programació i arribar a molt més públic.

Com s’ha portat la digitalització? Cada cineclub ha hagut de fer-se càrrec del cost de la conversió?

La digitalització ha estat el canvi més important en l’àmbit de l’exhibició en dècades, ja que després de 120 anys de la invenció del cinema per primera vegada ha canviat el sistema estàndard de projecció, que era el cel·luloide i que ara és el digital (DCP).

Per molts cinemes comercials ha estat un pal duríssim el fet d’haver d’assumir una inversió tan forta, sobretot coincidint amb un moment de crisi tan greu com el que estem passant. Molts cinemes comercials han hagut de tancar les seves portes al no poder assumir la digitalització.

En el cas dels cineclubs, passa quelcom diferent. Realment dels 50 cineclubs que citava abans com a federats, molt pocs projecten en sistema DCP. La llibertat que posseeixen els cineclubs a l’hora de programar no els fa ser tan esclaus de la novetat i poden fer cinema de reestrena en formats com el Blu-Ray, que ofereixen un resultat òptim a la projecció.

 Sobre els que projecten en sales digitalitzades, una gran part projecten en espais públics on la conversió ha estat finançada per l’Ajuntament, però també n’hi ha que combinen la faceta de cineclub i sala comercial, assumint ells mateixos la seva compra.

Quina és la situació actual dels cineclubs?

Cada cineclub viu una situació particular i funciona a velocitats molt diferents, però m’agrada pensar que el moviment cineclubista passa per un bon moment, tot i que s’hagi transformat la funció social i cultural que tenien en un origen i ara els hi toca desenvolupar-ne una altra, però igual d’útil.

A nivell de xifres, tots els cineclubs units en un any poden arribar perfectament a la xifra de 100.000 espectadors, amb ratios d’espectadors per sala envejables. Després de tocar fons, considero que el públic, a poc a poc, estan tornant a les sales. Fixant-me en Cine Club Vilafranca, cada any la xifra final d’espectadors augmenta.

Per acabar, vosaltres que sou els que compteu amb un major nombre de cinèfils per sala, què penseu quan sentiu allò de “el cinema ha mort”?

El cinema ni està mort ni morirà. Va ser el llenguatge narratiu per excel·lència del segle XX i és el que domina, des de múltiples finestres i pantalles, en el segle XXI. Com ha succeït amb totes i cadascuna de les arts, el cinema es troba en continua transformació, tant de formats com de narratives. Passaran les dècades i la gent necessitarà que els hi seguim explicant històries, sigui a través d’una pantalla de cinema, un televisor o un portàtil. Necessitem relats, i crec que el cinema és la manera més completa d’explicar-los. A més, tot i que els grans autors clàssics vagin desapareixent, les seves pel·lícules queden com a llegat. Les obres mestres no moren mai.

Clàudia Mera Cabezas

Distribució

00